Història
Segons Ramon Muntaner (1265-1336), cavaller i escriptor català, en la seua Crònica es va referir metafòricament al Castell d'Onda i al seu recinte emmurallat com “de les 300 Torres”, perquè pel que sembla en la seua època de màxima esplendor va tindre tantes torres com dies té l'any.

Sobre l’empremta de les antigues cultures ibèrica i romana, els musulmans van construir el segle X una fortalesa extraordinària, de la qual el seu castell encara hui vigila la ciutat.

Està situat a 284 m sobre el nivell de la mar i ocupa una superfície aproximada de 25.500 metres quadrats.

La ciutat fortificada i el seu castell van ser cobejats des de la seua fundació en l'època califal, arribant a ser la medina o ciutat més important al Nord del Sarq al-Andalus el segle XII i a convertir-se en el centre de les funcions administratives de la seua àrea d'influència.

La lluita pel seu control va fer que el mateix Cid Campeador el conquistara per a tornar-lo a perdre davant els almoràvits el segle XII, fins que el poderós rei Jaume I el Conqueridor el reconquistara el segle XIII. Va ser concretament l'any 1238, quan Zayyan, últim rei moro de València, va rendir Onda al rei aragonés Jaume I. A partir d'aquest moment Onda i el seu castell van passar a mans cristianes.

Després de la conquesta cristiana, el castell i vila van estar sota els ordes militars del Temple, de l'Hospital i de Montesa, successivament. A principis del segle XIV la ciutat fortalesa encara devia ser impressionant i la seua visió va donar peu a referir-s’hi, de manera metafòrica, com “Castell de les 300 Torres”.

A causa de la seua ubicació envejable, el castell va ser testimoni i va participar en nombrosos conflictes bèl·lics com: la guerra de Castella, el segle XIV; la de les Germanies, el segle XVI; la de Successió, el segle XVIII, en la qual es va mantindre fidel a la causa borbònica, i fins i tot les tropes napoleòniques el van ocupar en 1812.

El 1840, després de les guerres carlistes, la fortalesa va ser rehabilitada i finalment, durant la Guerra Civil, el Castell també va prendre part en diversos enfrontaments entre tots dos bàndols.

Entre 1920 i 1948, el Castell es va utilitzar com a colònia escolar pels pares carmelites; els edificis de l'escola i de l'església es van construir sobre antigues estructures.

Estructura del Castell i edifici de recepció

La ciutat fortalesa comprenia dos espais, d'una banda la medina emmurallada o ciutat civil, amb una primera línia de muralla, i el castell o ciutat politicomilitar.

Al castell es diferencien dos recintes: el primer seria l’albacar o plaça, segona línia de muralla, al seu torn dividit en dues zones: l’albacar o plaça interior, en la part superior, i l'exterior, en la part immediatament inferior. El segon recinte que es troba a l'interior de la fortalesa és l’alcassaba, lloc de residència de l'oficial del sultà o alcaid, situada en la part més elevada del castell, formant la tercera i última línia de muralla.

L'edifici que es troba a l'entrada del Castell és la recepció o zona d'acolliment al visitant. Va ser construït pels frares carmelites a principis del segle XX i va funcionar com a colònia escolar entre els anys 1920 i 1950, que només van ser interromputs durant la Guerra Civil espanyola.

Per a la construcció de l'edifici, els frares van aprofitar l'estructura encara existent de l'aljub principal del castell àrab que subministrava d'aigua a tots aquells que vivien a l'interior de la fortalesa.