El Museu d'Art Contemporani de Pego es va inaugurar l'any 1991 amb els fons que constitueixen les obres premiades en el Certamen de Pintura Vila de Pego, la primera edició del qual és de l'any 1976. 

L'Ajuntament disposava en aquell temps d'una important pinacoteca i sentia l'obligació d'exposar-la al públic i constituir d'aquesta forma un centre de primer ordre, dinamitzador de l'oferta cultural i turística de la ciutat, així com de les inquietuds artístiques que sempre ha tingut la vila de Pego. 

Continguts

Les obres que configuren el fons del Museu procedeixen fonamentalment dels premis del Certamen de Pintura, però també hem de destacar la important donació que van fer Els Amics del Museu de Pego i també les donacions de destacats artistes i galeries d'art. 

Les diferents sales estan repartides per la primera planta de la Casa de la Cultura i també en la caixa de l'escala que arreplega obres de gran mida, com ara les composicions de pintura-escultura de Francisco López Gómez Díptic (1984), Tal qual (1988) i la pintura art pop de l'Equip Límit En el món només hi ha un Superman (1992). 

Les sales primera i segona estan dedicades a les obres de tractament figuratiu que abracen el paisatge hiperrealista d'un artista consagrat com ho és F. Mir Berenguer [Jardins i xaboles (1970)], al paisatge Esprai (1995), de Cale Carratala López, la figuració intimista de Manuel Prada Romerar [En qualsevol època (1976)], Adolescent (1970), de J. Amerigo Zalazar, la composició de sis quadros seqüències amb influències del còmic Proces (1980), d'Enric Solbes Cabrera, passant per Adriá Pina Alegre [Mans (1983)]. 

Cal destacar també Al despertar nouvingut (1978), d'Eduardo Laborda, Sons reals (1976), d'Alvaro Segòvia, Metamorfosi (1975), de Juan Manuel Brazan amb les seues poètiques tan personals. La ruptura cap a corrents més expressives es pot contemplar en les obres de José Morea Marcos [Adam el de les formigues amb triangles (1980)], o el simbolisme de Martín Caballero [Et pluribus anum (1980)]. 

Les tendències constructivistes estan representades en la sala tercera amb obres de Luís Estellés Xapa [Escala (1987)], Simplicitat interna (1991), d'Ana Mª Miralles Martín i l'obra sense títol de 1991 de Ricardo Domínguez Ruiz, entre altres. 

La sala quarta arreplega el corrent abstracte entre les quals destacarem l'obra de Francisco Moliner Ayala, Pintura (1982), María Chana del Castillo amb la seua obra de 1982 sense títol, l'expressionisme abstracte de Carmen Bereguer (1981) i la força del color i la pinzellada d'Amparo Iranzo Ureña (1985). 

A les sales cinquena i sisena veiem obres de grans dimensions, el díptic de fusta amb grafismes i incisions, Personatge econòmic (1985), de Carmen Grau, i l'impressionant díptic Pe Talleito nàs créu en Déu (1987), de Guillermo Aymerich Goyanes, i l'obra tan suggestiva i intimista realitzada amb tela i objectes de colors Objectes de desig (1995), de María Zarraga Llorens. 

Obres d'artistes que ja formen part de la nostra història de l'art contemporani, comparteixen sales amb artistes joves premiats recentment. S'incorporen així les últimes tendències, Carolina Ferrer, (1991), Encarna Sapúlveda (1993), Rafael Hernández García, Juan Cuéllar Costa (1997), Javier Garcerá Ruiz (2000).