Hola sóc Martina, però ningú ho sap.
Tothom em diu Martí. Però jo no em gire, no els escolte i pensen que em passa alguna cosa. El que en veritat em passa, és que ningú veu el mateix que jo, ningú veu que dintre d’aquesta imatge hi ha una xiqueta. Una xiqueta que vol cridar ben fort: -sóc MARTINA!
Quan em pose la meua falda morada em sent com una papallona que vola i vola ensenyant les seues precioses ales a la resta del món. Arribe a la cua de l’escola, a la cua de la classe de cinc anys A, i em pose amb un somriure d’orella a orella. Hui sí, hui he pogut agafar la falda per ensenyar-la als meus amics i amigues. Però de sobte un company em pregunta: -Martí, per què t’has vestit com si fores una xiqueta? No el sent, intente seguir sent una papallona feliç. Però comencen la resta de companys a seguir-lo amb un to burlesc: -Martí va disfressat de xica, Martí és un babau.
Veig a la meua iaia entre la resta de pares com comença a fer-se més i més petita. Els familiars murmuregen als seus oïts, els meus companys es riuen de mi. Però nosaltres, la meua iaia i jo sabem que hui, és un gran dia i que com diuen els meus iaios les papallones com jo, volen alt i cap insecte ni animalet que vola pot fer-li ombra als colors i la bellesa de l’instant en què jo alce els braços i còrrec lliure, feliç i sobretot sense tindre res en compte.
Quan baixa la mestra, còrrec als braços de la meua iaia, l’abrace fort, i li dic: -iaia, t’estime. Ella em mira, em cuca l’ullet i hem diu: -Martina fes cas a la mestra i passa un bon dia, t’estime.
Sense saber-ho la meua iaia m’acabava de regalar les paraules més boniques que podria dedicar-me:
-Martina,
Martina,
Martina.
Ja no ressona sols en el meu cap, ja tothom s’ha adonat que Martina sóc jo i estic ací.
…
Des d’aquell dia ja han passat uns quants anys. La meua vida no ha sigut un camí de roses com diuen als llibres: he passat molt de temps en sales de metges i psicòlogues, amb tractaments i persones. Persones que han fet que hui jo siga la Martina que sóc i era des del moment que vaig arribar a aquella sala freda d’hospital per donar-li vida a la vida.
Moltes vegades m’he trobat en aquest camí a persones que em miraven però no em veien. Parlaven de mi sense mi. Xiuxiuejaven coses desagradables a la meua esquena. Però no es miraven. Crec que ací comencen tots els seus problemes i acaben els meus. Si pogueren veure’s a l’espill. Si pogueren acceptar-se. Acceptarien a la resta. I m’acceptarien a mi. O això pensava jo, però s’equivoquen; m’equivoque.
Jo no he vingut a la Terra per ser acceptada. Açò és la vida. I en la vida, ningú necessita acceptacions. Perquè qui decideix el que està bé i el que està mal? Qui marca el que és normal i el que no? Si ens mirem ens adonarem que totes som diferents, i alhora iguals. I aleshores sí, s’acabaran tots els problemes.
Ser Martina és ser lliure, és ser qui realment sóc i qui vull ser.
Ser Martina és l’única forma de ser-hi.
No entenc la gent perquè s’obstina en etiquetar a les persones, en fer-les sentir culpables per no seguir un patró que ells han marcat com norma-típic. És com explicar-li a un pardalet que s’està millor dins d’una gàbia que sobrevolant la ciutat. És com voler protegir-lo dels perills que es puga trobar ací fora i alhora, llevar-li un poquet de llibertat.
Inexplicable.
…
Hui torne a l’escola, però no com alumna sinó com a mestra.
La meua iaia hui no ha pogut agafar-me la mà ni dir-me les paraules màgiques. Però se’n va anar deixant-me una lliçó que va marcar la meua vida, per sempre. Davant de la porta del col·legi he vist una papallona de colors que ha començat a volar tan alt que m’ha transportat 20 anys enrere. He guardat les llàgrimes dins meua, i he somrist per ella i per la Martina de cinc anys que ara camina segura i xafant ben fort.
Gràcies iaia per tot el que vas fer sense saber-ho.
Gràcies també a aquella xiqueta de cinc anys per ser lliure i creure en ella mateixa quan la majoria de la gent la qüestionava. Gràcies per decidir un dia fer front al que diran perquè el que diran ja no importa quan eres lliure.
I a tu, a tu et vull dir si no tens la sort de trobar persones com la meua iaia en la teua vida, no desisteixes, no flaqueges i comença a volar. Per què a la fi, quan una emprèn el vol i arriba tan alt ja ha començat a ser eixa persona que és i era just en el moment quan va arribar a aquest món.
Recorda sempre que ser lliure és un dret i que tal com diu una de les lletres del cantautor Lluís Llach, “per això, malgrat la boira, cal caminar”.
Camina i no te n’oblides mai de ser tu mateixa. Perquè creu-me, en passar els anys, tot haurà merescut l’alegria.
